Retorn al paganisme

Enguany emprenem uns dies plens de rauxa i disbauxa que tot i que ens vénen molt bé no sabem gaire d’on ens cauen. Potser en certa manera per l’emmascarament que durant milers d’anys n’ha fet el cristianisme, potser perquè mai ens hem preocupat per saber-ho.

El cert és que són uns dies de molta gresca que totes les cultures mediterrànies han celebrat durant mil·lennis i que per tant cal que la reivindiquem com a tal.

El carnestoltes és una de les festes anuals més populars. Populars per la multitudinària participació arreu i populars perquè en aquestes festes el poder retorna al poble. És el poble qui, dins el “tot si val”, marca les regles i sobrepassa els límits establerts durant la resta de l’any per la mateixa societat.

D’altra banda, cal saber que molts etnòlegs coincideixen en que és una festa que ha anat passant de cultura en cultura a les ribes mediterrànies. Sempre per, d’alguna forma, celebrar la fi de l’hivern i l’arribada de la primavera, dels egipcis als grecs, dels grecs als romans i finalment, d’aquests al cristianisme.

Pels egipcis, era una festa per adorar a la deessa Aset de la fertilitat i la maternitat que va passar als grecs amb el nom d’Isis. Posteriorment els grecs mateixos van associar aquestes celebracions a Dionís, déu del vi, el teatre i les festes, que alhora va passar a la tradició romana amb el nom de Bacus, amb les mateixes atribucions. Més tard sembla que els mateixos romans celebraven durant les mateixes dates les Saturnàlies, festes en honor a Saturn, que començaven amb el naixement del Sol durant el solstici d’hivern (fet que el cristianisme va substituir per el naixement de Crist) i, per tant, el punt de l’any on els dies comencen a ser més llargs. Sembla ser que en aquestes festes el “tot si val” sí que es duia a la pràctica, ja que els esclaus deixaven de ser-ho per uns dies, es feien banquets i bacanals, no es programaven ni judicis, ni execucions ni s’anava a l’escola. Posteriorment el cristianisme va convertir aquesta festa de finals d’hivern en el punt de partida per a la quaresma.

També cal veure en el carnaval una prova més del nostre caràcter llunàtic (canviant en funció de la Lluna) ja que el dia en què s’escau depèn del nostre petit astre satèl·lit, si el voleu calcular:

“Partint de l’equinocci de primavera, (moment de l’any que la Terra és més propera al Sol i el dia i la nit s’igualen) el 21 de març, cal veure quin és el primer diumenge (dia dedicat al Sol) previ a la següent lluna plena i recular en el calendari quaranta dies, de fet els que seran els darrers quaranta dies d’hivern.”

En definitiva, queda clar que existeixen molts motius per celebrar com cal aquesta festa, des dels egipcis fins als cristians, que cadascú esculli tradició.

Jo mediterràniament pagà, prefereixo brindar les meves celebracions als dos astres més importants per a la vida terrestre, el Sol i la Lluna, i a l’equilibri natural que ens brinden, als últims quaranta dies d’hivern astronòmic que ens queden i per tant, al retorn a la fertilitat primaveral. Sobretot aquest any que la família creixerà i que per primer cop he sembrat un hort!!

Salut, fertilitat, festa, gresca, disbauxa, rauxa, equilibri i abundància a tothom!

El valor de les obagues

Sovint potser perquè som massa tendenciosos només veiem una de les cares de la moneda quan en canvi, sempre, totes les coses en tenen més d’una. Amb aquesta actitud donem valor a una part del tot i ens oblidem de la resta i això mateix ens passa amb el nostre país. Si tenim una visió economicista diem que som un país mediterrani, tenim sol, tenim platges, tenim turistes (que han aportat calers i urbanització al país des dels 60), aquesta visió és tan certa com incomplerta. També podem tenir una visió de superfície i aleshores hauríem de dir per davant de tot que som un país forestal, però és clar! El bosc no dona caler!

En part per formació professional (no pas deformació eh!) i en part per una certa justícia moral els ambientòlegs sempre tendim a buscar altres valors diferents dels monetaris a les coses, si feu aquest exercici us adonareu de la gran varietat de valors intrínsecs que té tot allò que ens envolta. Des del meu punt de vista, una empresa del sector ambiental, ha de fer aquest exercici constantment si vol mantenir una certa ètica empresarial.

Pel nostre projecte empresarial escollir un nom va ser una tasca a la qual vam donar molta importància i aquest fet va tenir dues conseqüències. La primera és que va ser un escull molt difícil de superar. La segona és que el nom va esdevenir la màxima expressió de la identitat del nostre projecte i aquesta identitat no és cap altra que treballar per uns valors, en el nostre cas tots els que estan lligats al nostre territori.

Per tant, finalment només quedava trobar un nom que fes referència a algun d’aquests valors per mostrar la personalitat de l’empresa. En van sonar molts, alguns amb més consens que els altres fins i tot durant un temps el guanyador era un altre, però a la fi, potser per una inspiració de les forces de la naturalesa potser perquè les coses queien pel seu propi pes, es va imposar l’OBAGA. I sort que ho va fer! Després sempre ho hem remarcat “que bé que vam triar el nom!” diem tot sovint. I és que l’OBAGA expressa perfectament aquesta intenció de donar valor a allò que el té intrínsec però no explícit, mireu si hi ha algun racó del nostre país que mai ha estat valorat per les societats catalanes aquests són les obagues, són l’altra cara de la moneda, la que no es veu o no es vol veure. Són humides, són fosques, són fredes, amb pendent, amb la vegetació espessa... però precisament per això no s’han explotat, conreat, talat, urbanitzat... i si que s’han conservat tal i com són, amb els seus propis valors. Una cara de la moneda tant real com les solanes del nostre país però immensament més ben conservada!

Salut i obagues!

PS. Un altre dia explicarem el logo!

MAT

A tots els pirates que ens volen imposar infraestructures innecessàries:

Per una abstenció crítica

Avui en dia la societat catalana es troba en un encreuament de camins politicosocials bastant complicat. El camí que hem recorregut durant anys del pactisme i del conformisme amb Espanya arriba a un “quatre cantons” i hem d'escollir cap on seguim com a poble. Seguim recte amb la complicitat amb els polítics actuals i continuem sent corresponsables i culpables de tots els fets que ocorren al nostre país? O bé canviem radicalment i com a poble ens posicionem en contra d'aquest plantejament?

Votar és un dret de tots els ciutadans, però també és un deure fer-ho amb responsabilitat per a nosaltres mateixos, pels altres i en general pel nostre país. I en aquest sentit, donar el poder polític a qui no el mereix perquè reiteradament l'ha malbaratat és un veritable error de passotisme i de conformisme.

Cap força política de les que es presenten a les eleccions espanyoles mereix la confiança dels ciutadans catalans perquè totes, d'una manera o d'una altra, no han demostrat en tots els anys de la seva existència que estan preparades per utilitzar el poder polític per bé de tota la societat catalana.

El PSC és una força política que malgrat els esforços de maquillatge, cada cop pot amagar menys la seva veritable identitat sucursalista espanyola. En són proves els “sacrificis” que darrerament han fet dels sectors més catalanistes dins d'aquest partit. Aquesta caça de bruixes ha anat encapçalada pel “bon vent i barca nova” que van etzibar al president Maragall i ha acabat amb l'ascens al poder del sector més espanyolista amb els senyors Montilla, de Madre, Corbacho, Zaragoza i Iceta al capdavant. D'altra banda des de Madrid, Mr. Z va començar fent falses promeses als catalans (només cal recordar els fets de l'Estatut) i ha acabat creient-se les seves pròpies mentides i amb un bloqueig politicoeconòmic sobre catalunya amb les successives crisis d'infraestructures (autopistes, electricitat, transport públic...) i el bloqueig al desplegament de l'estatut (retallades i incompliment dels traspassos i del finançament).

CIU és el partit hereu del pactisme (o submissionime o botiflerisme) que durant tants anys ens ha mantingut subdits lleials d’un estat que ens ha volgut, vol i voldrà eliminar com a poble. Es tracta d’un partit que recentment ens ha venut pactant amb Mr Z per rebaixar les espectatives d’aquest país que es recollien a l’Estatut del 30­S. A més a aquestes eleccions presenta un candidat més obsessionat en aconseguir aferrar-se a una poltrona ministerial i a una ideología del SXIX que en defensar el país.

ERC tampoc mereix gaire més confiança, és un partit que durant anys no sabia on era ni cap on anava però va rebre la confiança dels ciutadans, va recollir les primeres necessitats de canvis i no ho han sabut gestionar. Primer pactant a Madrid per mantenir Mr Z al poder tal i com han crititcat durant anys que ho fes CIU. Després van fer president de la Generalitat de Catalunya al senyor Montilla, això després que els fessin fora del govern (primer al seu conseller en cap i després a tots els consellers) amb dos patades al cul. Quina autoestima pot tenir un partit que accepta això? Quina imatge de força i de defensa del país i dels ciutadans pretén donar? Un partit que calla autoritariament en el seu si les nombroses veus discordants i que per tant no permet la regeneració interna pretén recollir la necessitat d’un canvi en el sistema polític?

Del PP i Ciutadans, res a dir, res a fer.

Pel que fa a ICV és el partit que menys mereix la confiança dels ciutadans perquè ja l’ha traït anteriorment. Perquè quan la resta de partits eren mals coneguts aquest es presentava com la força que recollia el sentiment de renovació política i arran d’això també va rebre una bona dosi de confiança de la ciutadania amb més poder polític. La traició que han comès és el pitjor error que pot cometre un partit polític contra el seu poble. Han traït a tots els que els van votar perquè es presentaven com una altra forma de fer política perquè tal com la resta han tingut ansia de poder i s'han volgut aferrar tant si com no a dues conselleries i unes quantes regidories més. Per mantenir aquest poder s'han menjat amb patates o sense Bracons, el TAV i no dubteu que s'empassaran la MAT, elements que tots ells els servien a les campanyes electorals per omplir-se la boca. A més a més per fer-ho tot més sorneguer, els fums els han pujat al cap i s'han pensat que en sabíen prou com per gestionar dos calius encesos com Habitatge i Interior i no solament s'han cremat les mans sinó que han cremat al poble! I n'és un bon exemple la gestió que han fet de la nostra “maiproubenvinguda” policia autonòmica, els càrrecs polítics d'aquest partit han estat qui ha dirigit la repressió contra el jovent compromès amb el país aprofitant els fets de la “Crema Catalana”. Que potser els fa nosa aquest jovent? Que potser els molesta que hi hagi veus crítiques que expliquin tota la gestió que estan fent!?

Per tots aquests fets dic que les forces polítiques existents i que es presenten a les pròximes eleccions espanyoles ja no responen a les necessitats de la ciutadania i per tant cal un canvi radical en el sistema, cal que sorgeixi una nova opció política amb prou força per donar resposta a aquesta necessitat i així canviar de socarrel el model polític actual.

Per demostrar la necessitat d'aquest canvi a les següents eleccions, a la ciutadania només ens queda un camí polític, l'abstenció crítica! Abstenir-se de votar és una opció coherent i compromesa amb el dret de votar i el deure de fer-ho amb responsabilitat. Si no existeix cap força política que mereixi el vot dels ciutadans, no cal votar. Són molt més irresponsables i passotes les opcions conformistes de vot i el “votar per votar”.

L'abstenció crítica actualment és la millor opció plítica perquè significa trencar amb les forces polítiques que es presenten a aquestes eleccions, perquè significa deixar de donar-los el poder polític que durant tant de temps han malbaratat, perquè vol dir que el poder el torni a assumir el poble (veritable base de la democràcia) i perquè vol dir que no podran continuar atribuint l'abstenció real al passotisme.

L'abstenció crítica és la millor opció política perquè continuar votant, a hores d'ara, significarà fer-se corresponsable i culpable dels mals que té el nostre país i dels que tindrà per haver donat el poder als mateixos de sempre.

Ernest Riera i Causadias

Alt Empordà, Gener del 2008

Horitzons del pensament

L'horitzó és un concepte sinó estrany, curiós. Els humans tenim tendència a posar nom a totes les coses que tenim al nostre entorn per molt o poc abastables que ens resultin. L'horitzó l'hem d'incloure en el segon grup.

L'horitzó és quelcom que per la seva naturalesa no podem aconseguir, si progressem o retrocedim ja no és el mateix, a cada pas que fem canvia, a cada braçada tenim infinites possibilitats noves per continuar el camí i l'horitzó mai és el mateix. Exactament així és com funciona la nostra ment, amb cada pensament, amb cada percepció dels nostres sentits aquesta ens canvia, mai és la mateixa i a cada pas les noves possibilitats de raonament i sentiment són infinites.

L'horitzó de la nostra ment és la saviesa, per tant pensar és abançar cap aquesta sabiesa immensament rica, infinita però inabastable. El camí a seguir el nostre destí. El temps per fer-ho la nostra vida.

I una bona eina per anar abançant és llegir els blogs de la gent!

Civilització?

De forma real però injusta el nostre país és famós per una part del seu territori que no pas per el seu conjunt, les nostres costes són famoses arreu. Es tracta d'una perla que ja fa temps que explotem però que no cuidem prou. Fins ara ha primat el treure'n un benefici d'aquest LÍMIT territorial i no hem tingut en compte els pròpis límits de l'espai.

Urbanitzar la costa sense límits? Això, no cal ser cap llumeneres per veure que ni té futur ni gaire present. Les nostres costes tenen un valor intrínsec que no podem posar al mercat i ni tan sols permetre que s'intenti fer.

D'altra banda si les coses només s'acabéssin aquí encara salvaríem una part del país. Malauradament altres actuacions estan posant al punt de mira el "rerepaís" que encara conservem prou verge. Cal permetre a les zones d'interior el mateix model de creixement que s'ha dut a terme a la costa des dels anys 60? Cal primar a tot el territori el creixement únicament econòmic?

Jo dic que no. Cal tenir evidentment en compte el creixement econòmic alhora que el social i l'ecològic (integrants del Desenvolupament Sostenible), per garantir el nostre benestar actual i futur. El DS és l'únic camí cap a un horitzó comú a tota la humanitat, la civilització. Sovint tendim a pensar que ja hem assolit aquesta meta però no és més que un horitzó que canvia sempre, a cada pas és més endavant o més endarrere.