dijous, 31 de gener de 2008

Retorn al paganisme



Enguany emprenem uns dies plens de rauxa i disbauxa que tot i que ens vénen molt bé no sabem gaire d’on ens cauen. Potser en certa manera per l’emmascarament que durant milers d’anys n’ha fet el cristianisme, potser perquè mai ens hem preocupat per saber-ho.

El cert és que són uns dies de molta gresca que totes les cultures mediterrànies han celebrat durant mil·lennis i que per tant cal que la reivindiquem com a tal.

El carnestoltes és una de les festes anuals més populars. Populars per la multitudinària participació arreu i populars perquè en aquestes festes el poder retorna al poble. És el poble qui, dins el “tot si val”, marca les regles i sobrepassa els límits establerts durant la resta de l’any per la mateixa societat.

D’altra banda, cal saber que molts etnòlegs coincideixen en que és una festa que ha anat passant de cultura en cultura a les ribes mediterrànies. Sempre per, d’alguna forma, celebrar la fi de l’hivern i l’arribada de la primavera, dels egipcis als grecs, dels grecs als romans i finalment, d’aquests al cristianisme.

Pels egipcis, era una festa per adorar a la deessa Aset de la fertilitat i la maternitat que va passar als grecs amb el nom d’Isis. Posteriorment els grecs mateixos van associar aquestes celebracions a Dionís, déu del vi, el teatre i les festes, que alhora va passar a la tradició romana amb el nom de Bacus, amb les mateixes atribucions. Més tard sembla que els mateixos romans celebraven durant les mateixes dates les Saturnàlies, festes en honor a Saturn, que començaven amb el naixement del Sol durant el solstici d’hivern (fet que el cristianisme va substituir per el naixement de Crist) i, per tant, el punt de l’any on els dies comencen a ser més llargs. Sembla ser que en aquestes festes el “tot si val” sí que es duia a la pràctica, ja que els esclaus deixaven de ser-ho per uns dies, es feien banquets i bacanals, no es programaven ni judicis, ni execucions ni s’anava a l’escola. Posteriorment el cristianisme va convertir aquesta festa de finals d’hivern en el punt de partida per a la quaresma.

També cal veure en el carnaval una prova més del nostre caràcter llunàtic (canviant en funció de la Lluna) ja que el dia en què s’escau depèn del nostre petit astre satèl·lit, si el voleu calcular:

“Partint de l’equinocci de primavera, (moment de l’any que la Terra és més propera al Sol i el dia i la nit s’igualen) el 21 de març, cal veure quin és el primer diumenge (dia dedicat al Sol) previ a la següent lluna plena i recular en el calendari quaranta dies, de fet els que seran els darrers quaranta dies d’hivern.”

En definitiva, queda clar que existeixen molts motius per celebrar com cal aquesta festa, des dels egipcis fins als cristians, que cadascú esculli tradició.

Jo mediterràniament pagà, prefereixo brindar les meves celebracions als dos astres més importants per a la vida terrestre, el Sol i la Lluna, i a l’equilibri natural que ens brinden, als últims quaranta dies d’hivern astronòmic que ens queden i per tant, al retorn a la fertilitat primaveral. Sobretot aquest any que la família creixerà i que per primer cop he sembrat un hort!!

Salut, fertilitat, festa, gresca, disbauxa, rauxa, equilibri i abundància a tothom!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

carnaval, carnaval! m'agrada molt el text :-) petons!

Glòria ha dit...

(gloria, la d'abans)