De la utilitat del vot i les emocions

Article d'opinió publicar al Setmanari de l'Empordà el 20/11/2012

CUP, l'alternativa necessària a Figueres!

Winter is coming

Teatre del bo!! (amateur)

Pruner de Sant Joan

Aquest és un repte familiar que durava i encara durarà un cert temps. El meu pare i el meu avi sempre m'han cantat les excel·lències de les "prunes de Sant Joan" una classe d'aquest fruit més o menys autòctona o present fa uns anys per a aquestes contrades.
Per aquest motiu ja feia temps que entre tots buscàvem pels vivers i jardiners d'arreu a veure si en podíem comprar algun plançó d'aquests més crescudes per tenir-ne i no hi havia pas hagut sort fins ara. Enlloc en tenien o fins i tot ni n'havien sentit a parlar.
Però resulta que per aquelles casualitats de la vida en teníem més a prop del que ens pensàvem!  Al pati de la casa dels avis de Castelló n'hi ha un! Aquesta setmana passada (2a de febrer) hem arrencat diversos rebrots amb arrel de l'arbre de Castelló i els hem plantat en diverses situacions, a cada casa, a terra, en testos... el que està per veure és quants en viuran i d'aquests quants floriran i faran fruit, esperem que no siguin bords!!

Per exemplificar la raresa d'aquesta espècie cal dir que a internet pràcticament no hi he trobat referències i per descomptat ni rastre de si es tracta d'una subespècie o una varietat ni tampoc imatges. En el futur intentaré penjar-les jo mateix.

Pruner de Sant Joan (Prunus domestica subsp. ?)
Es tracta d'un arbre fruiter de la família dels pruners. Es caracteritza per ser una espècie de fructificació primerenca, d'aquí deu venir el seu nom. Els fruits, les prunes, són de color verd groguenc i de la mida i la forma d'una ametlla, és a dir, més allargada que esfèrica i força petitones.


Següent repte: préssecs de vinya

MICROCONTE: Tot torna a començar!

Després de la pluja...
La tramuntana torna a bufar,
el cel blau del nord torna regnar i ...
petits núvols blancs somriuen
sobre l'Albera empolsinada i neulosa.

Quan això passa és que tot torna a començar!
Quan això passa és quan jo puc connectar!

Potser tu mai has volgut lluitar pel que és de tots!
Potser tu mai has tingut una terra que la sents pròpia!


Font d'inspiració = Mishima + l'Empordà

I quin temps hi fa al Baix Fluvià?

A vegades et sorpren una bona iniciativa que algú de cop i volta (o no) decideix emprendre. A vegades fins i tot sense gaire ressó però amb tot l'encert del món. Aquest és el cas de "El temps al Baix Fluvià" una web molt senzilla però a la vegada molt completa i amb molt rigor científic que val la pena fer còrrer de boca en boca, o en aquests temps de blog en blog, de mail en mail... En fi! Felicitats al seu creador tot i que ja es podria dir un "ja era hora!".

Cultura, drets i interessos

De drets n'hi ha de dos tipus, de col·lectius i d'individuals. Tradicionalment la interpretació que les persones en fem d'això ha donat lloc a grans divergències en la forma d'entendre la vida i les relacions socials. Per exemple en el camp personal podem parlar d'egocentrisme/altruisme, en el treball  d'individualisme/cooperativisme. O fins i tot en el camp de la política ha donat lloc als qui defensen els drets col·lectius (esquerres) i als qui defensen els drets individuals (dretes) o en la organització social capitalisme/comunisme.
Des del meu punt de vista, els drets s'han de protegir i desenvolupar, siguin quins siguin, tots són importants i en la major part dels casos han costat molt d'aconseguir. Ara bé, es pot donar (i es dóna) el cas que els drets col·lectius entrin en confrontació amb els individuals, en aquest cas, MAI s'hauria de donar que els segons passin per sobre dels primers, l'interès col·lectiu ha de prevaler.
Un altre tema serien les males interpretacions que d'això se'n puguin fer, per exemple les històriques expropiacions de terrenys per a la construcció d'infraestructures.
Segons el meu parer la problemàtica actual que hi ha en el món de la cultura es redueix a aquesta mateixa confrontació històrica de drets i interessos.
El fet inapelable és que la cultura és quelcom col·lectiu sense cap connotació individual. I això, ja pot donar una idea de quina és la meva opinió de la gestió dels drets en el món cultural.
El que passa és que en aquest món tenim uns creadors individuals que generen un producte de consum col·lectiu i aleshores el grup fa prevaler els seus interessos per sobre dels de l'autor.
I així ja tenim el problema creat, una persona individualment treballa en el món cultural, crea i amb tot el dret (individual) del món en vol treure profit. D'altra banda, la societat vol consumir cultura i utilitza la seva posició de força (el nombre) per consumir cultura de forma il·legal.
Una possible solució podria ser distingir àmbits de consum cultural, és a dir, diferenciar alguns casos concrets en què hauria de prevaler el dret col·lectiu i uns altres en què hauria de prevaler el dret individual.
Per exemple com a casos de drets col·lectius que haurien de prevaler sempre se m'acudeixen diferents àmbits, tots relacionats amb les administracions públiques. Els centres d'ensenyament, els mitjans de comunicació o els equipaments culturals pròpiament. No són entitats que busquin lucrar-se amb el producte creat per altres, sinó que precisament el que fan és potenciar la cultura i induïr als ciutadans al consum cultural, per això penso que en aquests casos mai hauria d'haver-hi limitacions al consum cultural (drets d'autor, cànons...) fins i tot pot ser que els mateixos autors en sortíssin beneficiats per la situació global de cosnum cultural que s'instauraria.
Una altra cosa és el consum particular o el benefici que algú pot obtenir del treball d'altri, aquí és on la confrontació és entre drets individuals, per tant, la protecció màxima en aquest cas ha de ser pel creador, per protegir-lo i incentivar-lo a seguir creant.
En definitiva, si una cosa està clara, és que el món cultural és un món eminentment col·lectiu i que passi el que passi els drets del grup prevaldran (internet ajudarà bastant). El que si que no té lloc en aquest món és la l'egoisme d'alguns que han intentat per la via de la força d'uns pocs i d'unes lleis hipòcrites capgirar l'equilibri de producció i consum cultural.
No sé si les llicències Creative Commons responen a aquesta mateixa idea?

La crisi política, un problema d'opcions

La situació
Des d'uns anys ençà, ens trobem en unes circumstàncies polítiques que podríem qualificar de crítiques (sense cap ànim de relacionar-les amb la crisi econòmica). A Catalunya, si fem una valoració de conjunt dels 30 anys de governs autonòmics veurem com s'ha passat de unes primeres eleccions il·lusionants i diverses a unes darreres legislatures que han estat tot el contrari: desilusionants, poc representatives i amb menys alternatives.


És evident que en les darreres eleccions hi ha hagut canvis de tendència en els aspectes que acabo d'exposar, però no crec que siguin significatius pel que vull exposar a continuació. El canvi de govern que tindrem no és una alternativa, és un retorn enrere. El fet que ara hi hagi 7 partits representats al parlament en aquest cas és un signe de les divisions internes i no pas de la diversitat política.

Fa set i quatre anys respectivament a Catalunya es va votar a favor d'un canvi real en contra de continuar amb les mateixes polítiques dels darrers 23 anys.
Des d'un punt de vista estructural, va ser un canvi positiu. Va trencar moltes tendències, amiguismes, en va fer caure molts de les poltrones i en definitiva va afavorir una renovació d'aires a un costat de la Plaça Sant Jaume.
Si analitzem la qüestió més a fons, des d'un punt de vista polític, també va servir per passar de més de dos dècades de polítiques conservadores de dretes a un heptèni progressista, déu ni do el que s'ha abançat aquests darrers anys amb drets col·lectius (socials, ambientals...), i això sense tenir cap mena de simpatia pels membres del tripartit!

Els resultats
I què ha passat al final? Doncs que tot aquest potencial positiu se n'ha anat en orris per culpa de la manca d'alternatives polítiques. Fa set anys Catalunya va necessitar una alternativa i la va trobar... Ara la tornava a necessitar i no l'ha trobat, recular al conservadorisme convergent no és una alternativa positiva.
Per tant si ni la trinca que governava ni les opcions de dretes eren camins vàlids, la crisi, política en aquest cas, és una qüestió d'alternatives.

I jo em pregunto: si els que governen no ens agraden, com és que no tenim la opció de fotre'ls al carrer i posar-n'hi un altre sense que això signifiqui recular?

Pel que fa als resultats de les darreres eleccions:

CIU: (creguts) Que ningú es deixi enganyar per l'aclaparador resultat. És cert que han guanyat les eleccions de carrer però si fa set anys els van fer fora és per alguna cosa, no serà que ara s'ha tornat enrere perquè els que hi havien tampoc ho han fet bé? No serà que hem sortit de Guatemala per anar a Guatepeor?... i tornar a Guatemala?

PSC: (merescuts) El cas més simple, paguen pel que han fet, ells i els de Madrid.

ERC: (re-partits) Van entendre malament allò de "divideix i venceràs" i s'ho van aplicar, així que paguen el menyspreu a les diferents opinions internes i/o pròximes. Potser així aprendran que deixar gent fora no és una solució integradora i aglutinadora, potser hauran d'admetre que deixar Carods, Carreteros, Beltrans i Laportes a la cuneta per recollir Montilles no és el que vol el seu electorat potencial.

ICV: (Il·lusos) Paguen proporcionalment, potser no són els culpables de la inestabilitat política dels darrers anys però si els responsables de mantenir-la al poder.

SI: (Millorables) D'acord, una nova opció política amb un objectiu molt clar, de fet l'únic objectiu. Què faran quan calgui decidir sobre altres temes? S'abstindran? O potser començaran a redactar un programa polític més complet?

RCAT: (Ignorats) Una llàstima, no s'ha sabut autoimpulsar prou, segurament els únics polítics que quan eren al poder varen tenir la decència de plegar (fer-se expulsar) per defensar les propies idees.

PXC: (Ignorables) Un error democràtic. Un partit que s'hauria d'haver il·legalitzat per la violència (verbal, moral i ètica) fa molt de temps, quan encara no tenia ressó mediàtic. Ara amb 70.000 vots que s'hi pot fer, donar-los més ressó? Potser ja no hauria hagut ni d'escriure aquestes tres línies...

Les conclusions
Les claus polítiques del futur proper:
- CIU no pot pensar que ha guanyat per mèrits propis sinó per demèrits dels altres, si no ho fa i al que es dedica és a desfer el poc de bo que ha tingut el tripartit d'aquí poc tornarem a necessitar un canvi.

- PSC per adonar-se dels seus errors també necessitaran una bona patacada a l'altra banda de la Plaça Sant Jaume i a Madrid? o amb aquesta ja n'hi haurà prou?

- ERC ...

- ICV mantenir-se fidels a les seves idees com han fet bastant fins ara. Oblidar-se de conselleries d'interior i de punyetes que no saben de què van i centrar-se amb el que si saben fer, ecologisme i semisocialisme.

- SI redactar un programa polític i després...

- RCAT ...

En definitiva, igual que els darrers anys, no concebo cap alternativa política acceptable. :(

El meu país...

Així comença una coneguda cançó catalana. El fet de ser tant coneguda no treu que tingui associat un gran error col·lectiu de percepció, i és que segons s’explica, resulta que quan en Llach la va composar i escriure no ho va fer pensant amb Catalunya Comptat Gran o amb els PPCC.! En aquest cas el mot “país” tenia un altre significat pel cantautor, es tractava de quelcom més petit, l’Empordà! I això per a mi té relació amb dues qüestions fonamentals.

La primera és que la paraula “país” també té un significat més petit del que en temps moderns fem servir habitualment. En aquest cas té més a veure més amb una certa territorialitat que no pas amb la nacionalitat. I això és una idea que a mi m’agrada. El fet de donar l’adjectiu de “país” a un territori més o menys petitó li dona una certa consistència molt interessant, i fins i a cert punt, un toc nostàlgic o d’altre temps. He sentit aquesta paraula molts de cops al meu avi… i no recordo pas cap cop que la utilitzés mai en el sentit nacional. “els boscos d’aquest país no són pas com els d’aquell país” deia referint-se als forests de la terra baixa (Empordà) i de muntanya respectivament. “En aquest país els bolets tenen més bon gust” també sentia, i és que sempre he sentit a parlar a casa de les diferències entre l’Empordà i la Vall de Camprodon d’on ell n’és fill. La seva història personal és com una “Terra baixa” a l’inversa.

La segona qüestió fa més referència al sentit nacional de país. Fa uns dies, amb en Baixfluvià i en Llop teníem una conversa amb la qual intentàvem trobar un “sant graal”, “què caracteritza als catalans?”. Després, amb el pas dels dies, he arribat a la conclusió que per sobre garrepes, complexos d’inferioritat i mestissatges el que realment ens caracteritza són el sentit de la pertinença i el de la conveniència. Amb això vull dir que sempre per sobre de qualsevol cosa som el que volem ser, però per sobre de qualsevol altra ho canviem quan convé. D’aquesta forma, de cares en fora ens convé molt ser catalans, així la paraula “país” pren unes connotacions. De cares endins ja és una altra cosa, ja no ens convé ser tant catalans com empordanesos, gironins, bergadans, xa..barcelonins, o fins i tot laietans, ausetans, egarencs, lacetans,… recuperant vells i bells gentilicis. Fins i tot, i ara parlo per l’Empordà, de cares molt endins som figuerencs, rosincs, espollencs,… i els castellonins els que més! I és aquí on volia arribar, perquè aquest darrer sentiment de pertinença més local jo ja no el sento. Temps al temps. Suposo que per arribar a sentir-ho, hi tenen molt a veure les arrels pròpies, han de ser ben fortes i profundes, i això només s’aconsegueix amb paciència i bons aliments. De moment no les tinc. Sóc net, besnét, rebesnét,…. de masovers, llenyataires, segadors… i de totes les antigues feines temporals del camp que us puguin passar pel camp. Això fa que quan busco les meues arrels apareguin molts noms; Vilamalla, Siurana, Vilanant i Tarabaus, Garrigàs i Tonyà, Cistella i Vilaritg, Siurana i Vilamalla un altre cop… i no us penseu pas que reculi gaire en el temps familiar! Però si us hi fixeu, les meues arrels, les de la meua família tenen un tret comú, són d’un mateix país, són de l’Empordà.

El problema de tot això, tornant amb el leitmotiv dels catalans, esdevé quan l’equilibri entre la pertinença i la conveniència es decanta massa cap a la segona. Aleshores és quan apareix en escena aquesta típica fauna catalana del pactisme, dels interessos i del botiflerisme, els caragirats (recuperant un altre gentilici d’altre temps) que per el propi benefici traeixen el país (gran o petit) tractant i pactant amb l’opressor.

I tota aquesta reflexió perquè? Doncs resulta que estic al tren, en direcció a la capital i suposo que de cares endins ja m’enyoro un xic, que quan creuéssim el Fluvià sonés en Llach a l’Ipod i ha tingut bastant a veure!

Així que només em resta dir que de cares enfora només sóc ben català i de cares endins, només sóc empordanès.

Octubre del 2008