dimecres, 3 de febrer de 2010

El meu país...

Així comença una coneguda cançó catalana. El fet de ser tant coneguda no treu que tingui associat un gran error col·lectiu de percepció, i és que segons s’explica, resulta que quan en Llach la va composar i escriure no ho va fer pensant amb Catalunya Comptat Gran o amb els PPCC.! En aquest cas el mot “país” tenia un altre significat pel cantautor, es tractava de quelcom més petit, l’Empordà! I això per a mi té relació amb dues qüestions fonamentals.

La primera és que la paraula “país” també té un significat més petit del que en temps moderns fem servir habitualment. En aquest cas té més a veure més amb una certa territorialitat que no pas amb la nacionalitat. I això és una idea que a mi m’agrada. El fet de donar l’adjectiu de “país” a un territori més o menys petitó li dona una certa consistència molt interessant, i fins i a cert punt, un toc nostàlgic o d’altre temps. He sentit aquesta paraula molts de cops al meu avi… i no recordo pas cap cop que la utilitzés mai en el sentit nacional. “els boscos d’aquest país no són pas com els d’aquell país” deia referint-se als forests de la terra baixa (Empordà) i de muntanya respectivament. “En aquest país els bolets tenen més bon gust” també sentia, i és que sempre he sentit a parlar a casa de les diferències entre l’Empordà i la Vall de Camprodon d’on ell n’és fill. La seva història personal és com una “Terra baixa” a l’inversa.

La segona qüestió fa més referència al sentit nacional de país. Fa uns dies, amb en Baixfluvià i en Llop teníem una conversa amb la qual intentàvem trobar un “sant graal”, “què caracteritza als catalans?”. Després, amb el pas dels dies, he arribat a la conclusió que per sobre garrepes, complexos d’inferioritat i mestissatges el que realment ens caracteritza són el sentit de la pertinença i el de la conveniència. Amb això vull dir que sempre per sobre de qualsevol cosa som el que volem ser, però per sobre de qualsevol altra ho canviem quan convé. D’aquesta forma, de cares en fora ens convé molt ser catalans, així la paraula “país” pren unes connotacions. De cares endins ja és una altra cosa, ja no ens convé ser tant catalans com empordanesos, gironins, bergadans, xa..barcelonins, o fins i tot laietans, ausetans, egarencs, lacetans,… recuperant vells i bells gentilicis. Fins i tot, i ara parlo per l’Empordà, de cares molt endins som figuerencs, rosincs, espollencs,… i els castellonins els que més! I és aquí on volia arribar, perquè aquest darrer sentiment de pertinença més local jo ja no el sento. Temps al temps. Suposo que per arribar a sentir-ho, hi tenen molt a veure les arrels pròpies, han de ser ben fortes i profundes, i això només s’aconsegueix amb paciència i bons aliments. De moment no les tinc. Sóc net, besnét, rebesnét,…. de masovers, llenyataires, segadors… i de totes les antigues feines temporals del camp que us puguin passar pel camp. Això fa que quan busco les meues arrels apareguin molts noms; Vilamalla, Siurana, Vilanant i Tarabaus, Garrigàs i Tonyà, Cistella i Vilaritg, Siurana i Vilamalla un altre cop… i no us penseu pas que reculi gaire en el temps familiar! Però si us hi fixeu, les meues arrels, les de la meua família tenen un tret comú, són d’un mateix país, són de l’Empordà.

El problema de tot això, tornant amb el leitmotiv dels catalans, esdevé quan l’equilibri entre la pertinença i la conveniència es decanta massa cap a la segona. Aleshores és quan apareix en escena aquesta típica fauna catalana del pactisme, dels interessos i del botiflerisme, els caragirats (recuperant un altre gentilici d’altre temps) que per el propi benefici traeixen el país (gran o petit) tractant i pactant amb l’opressor.

I tota aquesta reflexió perquè? Doncs resulta que estic al tren, en direcció a la capital i suposo que de cares endins ja m’enyoro un xic, que quan creuéssim el Fluvià sonés en Llach a l’Ipod i ha tingut bastant a veure!

Així que només em resta dir que de cares enfora només sóc ben català i de cares endins, només sóc empordanès.

Octubre del 2008

Cap comentari: